Avui tampoc no he sabut què dir. Però dins meu no deixo de parlar. M'agraden els meus monòlegs interns, potser perquè són una expressió directa i fidel de mi mateixa. I ara, no puc deixar de pensar en un dia de primavera, on la brisa sigui tan suau i fresca com càlid ho sigui el sol, en un cel lliure de núvols amenaçadors. I no puc deixar de pensar en una visió alternativa, nascuda d'una manera diferent de percebre allò que creus que coneixes. De què? doncs de la meva ciutat. D'un mar que reconeix amb orgull la seva identitat europea, la seva identitat mediterrània. Quin clima més perfecte.
I que es faci de nit, i que les estrelles apareguin, i que sigui difícil triar entre la nit i el dia en un mateix paisatge. Absolutament totes les hores són fabuloses.
